Entrevista de Jordi Sardans al Pou de la Gallina del mes de març de 1996

 
     
   

Pintor de paisatges, intimista, màgic i líric, ha conreat diverses tècniques, des de les ceres fins a l’acrílic, el gravat o el dibuix. Durant les dècades dels 60 i 70 formà part com a vocal de la junta del Cercle Artístic de Manresa. Membre fundador de Quaderns de Taller des de l’ any 1983, professionalment ha estat pintor de rètols i des del dia 24 de Febrer oferia una exposició retrospectiva: Paisatges del Bages, de la seva obra pictòrica, al Museu Comarcal de Manresa.

   
     
 

Pere Porquet neix a Lleida, com els seus pares, el 15 de desembre de 1928. El pare compaginava el treball al camp amb el de funcionari a Renfe, d’on fou expulsat en acabar la guerra per haver estat d’ esquerres. Va morir l’any 1941 en accident laboral. Amb la seva germana va venir a Manresa l’any 1947 per circumstàncies de família, en casar-s’hi la seva mare en segones núpcies.

Als tretze anys, comença a treballar de pintor i als vespres assisteix a classe en una acadèmia de dibuix. Amb setze o disset anys, comença a pintar amb un grup de companys lleidatans amb interessos artístics i culturals, on a més de pintors joves inquiets, també hi havia músics. L’any 1947 es crea el Centre de Belles Arts de Lleida –del qual és un dels socis fundadors- , on treballa com a professor Leandre Cristòfol. El desembre d’aquell any arriba a Manresa i s’hi troba molt desconnectat. El setembre de 1948 s’incorpora al servei militar, a l’aviació al Prat del Llobregat on s’estarà dos anys dins el 1050.

L’any 1952 entra en contacte amb el Cercle Artístic, on participarà en lña creació del Grup llum i Color amb els pintors, Peiro, Planell, Puig-Faura, Sallent, Sivillà i els doctors Blasco Echague i March. El grup es dedica bàsicament a fer sortides els diumenges, des de La Cerveseria, per anara pintar paisatges d’una manera informal per tal de distreure’s. Es desplaçaven amb na vespa, un dos cavalls i amb el taxista Roca a qui ja anomenaven el taxi dels pintors. Al migdia els artistes es comentaven les diverses obres entre ells. L’any 1961 van fer una exposició col·lectiva a la llibreria Torra del carrer del Born.

El 1957 es casa amb Maria Rosa Prat, amb qui han tingut un fill i tres filles. Ella havia viscut a casa dels seus pares també en un ambient inquiet. Un oncle de la seva dona fou Vicenç Prat i Brunet, autor d’un Llibre Verd (Visió parcial de Manresa) amb dibuixos d’ Anselm Corrons, publicat l’any 1932. Vicenç Prat era amic del pintor Basiana amb qui es reunia assíduament a la La Gabia durant l’etapa de la II República. “Per cert que tinc aquí una maleta plena de documentació de Vicenç Prat Que ben aviat anirem a dipositar a l’ Arxiu de Manresa”

Forma part com a vocal deles juntes presidides pel Dr. March i després per Andreu Descals al Cercle Artístic i els anys 1964 i 1965 obté el primer premi del concurs d’artístes manresans i el 1966 el primer premi del catorze Saló de Tardor. Amb els pintors Abancó, Basiana, Cerdans, Marzo-Mart, Massegú, Sala, Sallent i Soler Montferrer funda el grup Manresa, que aquell mateix any fa una exposició col·lectiva a Belles Arts de Sabadell. El 1969 té lloc la seva primera exposició individual a la galeria Syra de Barcelona. Obté el primer premi del quart certamen de pintura del Vallès i el primer premi del catorzè concurs d’Art de la Diputació de Girona. A partir d’ aquest moment té contactes amb pintors foranis de qui obté d’altres conceptes sobre l’art, ja que aleshores a Manresa es pintava molt formalment. L’any 1971 participa en la col·lectiva Panoràmica de la plàstica catalana a la galeria Adrià. El 1974 exposa a la galeria Mascotte de Basilea i el 1977 a la galeria Escofet del Vendrell. És un dels primers subscriptors de la revista Faig, per la qual l’octubre del 1977 publica uns gravats. També hi col·labora arran de la celebració del centenari del poeta Josep Carner, que Faig va organitzar a la Caixa de Pensions, on aportà obres que sintonitzaven amb l’acte. També va participar en la celebració dels 20 anys d’aquesta revista.

El 1978 participa en la col·lectiva Obra gràfica actual, amb d’altres pintors catalans de primera línia. Un any després fa una exposició antològica a la sala del Carrer Guimerà de la Caixa de Barcelona. El 1983 participa en l’exposició col·lectiva de caràcter itinerantTretze artistes d’ avui (t’estimem Picasso), organitzada conjuntament per la galeria Syra i la Caixa de Barcelona. Aquell mateix any s’inicien les activitats de Quaderns de Taller grup del qual formarà part i el 1988 hi muntarà l’exposició-instal·lació, La màquina. Un any abans havia intervingut en l’exposició El paisatge vist per cinc artistes manresans, amb Clotet Solà, March, Massegú i Rossell.

Pinta assíduament des de l’any 1959 i es comença a definir pictòricament a partir del 1965. En l’exposició Paisatges del Bages, que s’inaugurà el dia 24 passat, al Museu Comarcal de Manresa hi presenta la seva obra temàtica des del 1959 fins al 1995: un total de 36 anys, i fins i tot hi incorpora dues obres més, una de mitjan dels anys 40 i una altra del 1951, com a testimoni que ja pintava. L’exposició prosseguirà al Vendrell on es podrà visitar durant el mes d’abril.

Professionalment, havia treballat en la secció de pintura de la Maquinària Industrial, després va fer societat amb un altre pintor durant 31 anys, fins el 1983, i després s’estableix com a pintor de rètols, bàsicament de tanques publicitàries al carrer Creu Guixera i es retira el juliol de 1993.

Has treballat una faceta bastant àmplia de la pintura, des de la pintura sobre tela, oli, acrílic i mixt és a dir acrílic i oli conjuntament; pintura amb suport de paper, cera, pastel guaix, i monotips: pintura sobre paper mixt, es a dir, guaix i acrílic, o bé guaix i d’altres matèries conjuntament amb el collage. A més a mes, ha treballat el gravat i el dibuix. “Sóc un tastaolletes. m’ha agradat tastar-ho tot, per tenir-ne uns coneixements globals”. Les gran temàtiques de la seva obra has estat el paisatge, la figura i els ambients intimistes.

- Teniu fama de ser reaci a les entrevistes, per què?

Tinc un caràcter introvertit. M’agrada passar desapercebut i fins i tot si he mostrat públicament la meva obra ha estat per la insistència dels meus amics, que m’ho han demanant sovint. Ara comprenc que sóc en certa manera notícia perquè es fa al museu de Manresa aquesta retrospectiva de la meva obra, però la meva relació amb alguns periodistes, tampoc no ha estat prou satisfactòria. T’explicaré una experiència negativa que em va passar fa uns anys, quan vaig tenir una distinció en un Saló de Maig a Manresa em van fer algunes preguntes, una de les quals era sobre la inspiració en l’art. Li vaig respondre que jo creia en el treball continuat, de tal manera que si un pencad’una manera seguida pot obtenir, en un moment dolç, una obra reeixida. Vaig deixar molt clar que creia en la perseverància en el treball i vaig afirmar que si s’encén la bombeta pictóricament parlant és perquè darrera hi ha un treball continuat. El periodista va entendre, i va titular que jo no creia en la inspiració en l’art. Des d’aleshores els tinc un cert ressentiment. Insisteixo en el fet que a l’hora d’escriure s’ha d’anar molt en compte, ja que tal com em va passar en la presentació de la meva primera exposició a Barcelona, Arnau Puig en errar una vocal, va fer que canviés tot el sentit. Així, Les ceres de Pere Porquet, van passar a ser Les cares de Pere Porquet.

Autodidacte

-  Us considereu un pintor autodidacte ?

 Pràcticament autodidacte, però amb influències de pintures que em sedueixen. Depetit havia anat als vespres a acadèmies de dibuix ia Belles Arts l’any 1947, ja que pel meu ofici m’era necessari tenir uns coneixements. Entre els pintors que més m’han seduït hi ha Van Gogh i Jaume Mercader. He tingut una relació molt constant amb Ramon Llovet, pintor barceloní ja mort que havia exposat a la Galeria Gaspar. Fou ell qui em va despertar inquietuds no tan locals de concepte de pintura. M’havia estimulat molt. Li tinc molta agrair com a amic i artista, ja que sempre havis cregut en mi.També he de dir, tot i que sempre m’ha agradat treballr sol, amb u grupet de pintors com en Josep Mª. Massegú, Marzo.Mart o Soler Montferrer hi he tingut una bona amistat. Foren aquesta mics els que m’animaren a ensenyar públicament la meva obra.

 Cercle Artístic

- Com valoreu els anys en què vau ser vocal de la junta del Cercle Artístic ?

 Inicialmentvaig conèixer el Cercle Artístic al Passatge Vilaseca-Garriga, on compartia local amb la Casa Navarro-Aragonesa. Després van llogat l’ Ateneu, concretament el local on havien estatels estudis de Ràdio Manresa, i cap els anus 60 hi van començar a fer activitats sota la presidència del Dr. Peidro i la vicepresidència del Dr. March. Aleshores recordo que l’entitat va obrir les portes als membres d’ Art Viu i particularment les seves activitats teatrals, Tot i que mai vaig formar part d’ Art Viu , convivíem al mateix local, en coneixia els membresparticipava com espectador en bona part de les seves activitats, sobretot les teatralsles quals les dirigia Lluís Calderer. Més tard, vaig formar part de la junta coma vocal del Cercla Artístic, quan n’era president el tallista Andreu Descals. Fou una època molt maca de la qual en tinc un grat record, ja que es van fer els Salons de Tardor i sobretot les Biennals. Hi hagué molta activitat fins a mitjan dels anys setanta.

 - Com definiríeu el grup Manresa, amb el qual havieu exposat col·lectivament ?

 A nivell personal i de grup, molt maco. Pictòricament ens faltava a tots plegats una mica de maduresa. Això sí, he de dir que es treballava amb molta il·lusió.

 - Quin moment de la vostra etapa pictòrica considereu més interessant?

 Potser l’any 1969, en que estava bastant definit pictòricament i em fou un any molt fèrtil. Aleshores tenia pràcticament40 anys quan vaig fer la meva primera exposició a la galeria Syra, situada a la casa Batlló, del Passeig de Gràcia de Barcelona. En aquella època treballava molt. Recordo que sovint, després d’haver sopat encara pintava fins a les dotze de la nit, així com la majoria dels diumenges. Sovint, quan feia altres exposicions a Barcelona, ens ajuntàvem un grup d’ amics com l’ Ernest Maruny i el Lluís Calderer, mossèn Junyent i el pintor Josep Mª Massegú, tot creant un caliu que encara perdura. Féiem una mica de pa amb tomàquet i entre ells posaven el títol a alguna de les obres més emblemàtiques. Per exemple, fou mossèn Junyent qui va titular el Llàtzer, que és un mortresucitat i que per tant no agrada als ulls de l’espectador.

 - Heu obtingut alguns primers premis en el concurs d’ artistes Manresans. Quina valoració en feu ?.

 Eren concursos de caràcter potser molt localista. Els foranis tenien un àmbit més ampli i es valoraven més. Recordo que l’any 1969, en que havia fet la meva primera exposició individual, vaig presentar un parell d’obres al concurs d’Art de la Diputació de Girona i en vaig obtenir la màxima distinció. Ara bé, el que crec és que l’ art no es pot posar mai en unes balances i pesar-lo per grams.

 Paisatge

 - Quins són els temes més presents en la seva obra ?

 Predomina el paisatge, alguns quadres són molt lírics, d’altres màgics i sempre procuro treure’n unes referències de forma i de color. La resta és cuina. No acabo mai les obres. Sempre hi ha alguna cosa que em fa nosa i aleshores el que he de posar de la meca parcel·la en queda massa diluït. També he fet temes intimistes i de caire social, però sense descuidar la cosa plàstica, que avui es descuida molt i per a mi ha de ser prioritària. Un dels pocs pintors que ha fet una obra social impressionant sense descuidar la plàstica ha estat Goya.

 - Perquè centra bona part de la seva obra en els paisatges del Bages i el Berguedà?

 Per a mi té més importància el paisatge del Bages que el d’Olot. Tant el que s’observa des de la Torre de Santa Caterina com el pedregar de Cal Gravat, anant cap els Comdals, m’agraden molt. Es tracta d’un paisatge martiritzat pictòricament, poètic però trist alhora. Al Berguedà hi ha paisatges molt simpàtics. Durant catorze anys he estiuejat a Sant Julià de Cerdanyola i els quadres els he fet a centeners tots amb ceres.Aquella muntanya m¡agrada molt, com les de Gósol on m’havia allotjat a la fonda de Can Tampanada, on s’estava el Picasso.

- Sé que és difícil, però com definireu el vostre estil?

 Un home està constantment ple de contradiccions. Sé que he vorejat l’abstracte, però en si, no m’ha interessat mai. Actualment estic més a prop dels expressionistes que no pas dels impressionistes i peso que sóc una mica líric, intimista i màgic,

Quaderns de Taller

 - Com és que us vau decidir formar part del grup Quaderns de Taller?

 Un dels seus iniciadors, Josep Barés, em va dir si m’interessava i em va convidar a assistir a les reunions periòdiques mensuals que farien a casa seva. Durant els primers cinc anys, cada artista presentava un tema lliure pel quadern que s’editava per Sant Jordi. Després vam optar per les temàtiques obligades. Així se’n va fer un sobre Orson Welles que es va presentar a la Caixa de Barcelona del carrer de Guimerà on vaig participar conjuntament amb en Barés en l’elaboració d’un mural de dotze metres per tres d’amplada amb la figura d’en Welles.

 - Qui formava partinicialment del col·lectiu i quines variacions hi ha hagut amb el temps?

 A part de jo mateix i l’ esmentat Josep Barés, Jaume Badia, Lluís Calderer, Manel Camp, Enric Casas, Pere Fons, Josep Mª Massegú, Josep Padró, Pep Pujol, i Joan Segon. Quan en Badia i en Pujol van marxar per motius de feina, s’hi van incorporar Josep Morral i Ton Baraut. Posteriorment, Juli Grandia, l’ Antolina Vilaseca de Sant Vicenç de Castellet, el Pep Brunet i la Pura Travé. En alguns casos també han participat esposes de les persones abans esmentades com l’Àngels Arrufat i l’Imma Bover. Hi ha músics, literats, fotògrafs, pintors, escultors i un arquitecte que manifestem les nostres inquietuds d’ una manera crítica. Ara les reunions es fan a casa d’un de nosaltres i s’acaben amb un dinar de grup.

 - Econòmicament qui us subvenciona?

 Fins que vam fer l’exposició sobre la màquina, ens subvencionava La Caixa de Barcelona. Arran de la fusió de les dues caixes (Barcelona i Pensions) es van acabar el patrocinador i els calés. Així que ara ho fem manualment i tan sols per a nosaltres. El darrer tema anava d’ erotisme i ara retornem al tema lliure que personalment prefereixo.

 Màfia

- Quina opinió us mereix el món de l’art en general?

 Penso que és una màfia on el manipuladors principals són els jueus americans, que marquen les pautes del mercat. El món de l’ art està més podrit del que sembla i de pintura autèntica n’hi ha ben poca.

- Què us semblen els crítics actuals?

Els crítics han de fer moltes cabrioles per a no dir res. Torres Garcia deia a principis de segle, que el crític s’ha de limitar a estudiar l’obra de l’artista i no dir-li el que ha de fer.

- A pocs dies de les eleccions generals, quina opinió teniu dels polítics?

És de les vegades que aniré a votar amb més ganes. Intueixo que les sigles de les dues p ens volen fotre una altra vegada el llaç a sobre. Personalment, en una democràcia respecto les parts però no m’interessen. Els politics tenenuna feina molt ingrata i han de donar molts cops de colze i gairebé mai no poden veure realitzades les seves idees teòriques.