Pere Porquet, visionari

Davant d’un quadre de Pere Porquet l’espectador sent néixer dintre seu una inquietud singular. És que l’obra d’art, qualsevol obra d’art, no és un objecte com els altres. Mostra una perspectiva del món que topa, de vegades brutalment, amb la idea que en tenim, i causa sorpresa. L’obra ens deixa els ulls esbatanats, mou el cor i pregunta al cap. Trieu un quadre del nostre artista. Un paisatge, per exemple. El més àrid que trobeu: Geologia, del 1981. Darrere les roques i la terra eixuta, hi batega una ànima: el pedregar, una musculatura tensa i acolorida per la vida, mira fit a fit el visitant que se li apropa receptiu, i li parla, o potser li adreça un plany que l’emociona i el fa pensar. No l’havíem vist mai així, el rocam, i, en canvi, també és així!

 

Per Porquet les coses no són el que semblen. L’instint de l’artista en copsa l’interior, el resumeix en un concepte i el pinta sobre la tela. Per això sembla que deforma la naturalesa. És que no li interessa la capa exterior, sinó la interpretació del que realment contenen les formes conegudes: un racó del Bages, un rostre, la soca d’un arbre.

 

Pere Porquet té un estil propi, inconformista, d’accés un punt incòmode, al marge de les tendències de l’últim quart de segle, immediatament recognoscible. En una entrevista del 1979 ho constatava “Plàsticament ja estic definit”, però de seguida afegia, “encara que l’home que ja s’ha concretat pot evolucionar dintre de la seva parcel·la”. I, en efecte, sent sempre ell mateix, Porquet es refà en cada gravat, en cada oli, en cada cera. Sempre, però sobretot quan arriba ben viu i sensible a la maduresa, l’artista ha de lluitar contra un dimoni interior que li fa retret de no tenir res per dir o de no saber dir res de nou, i que el titlla de repetitiu o d’estèril. Vespre enllà, al seu taller, Porquet sent aquest dimoni però el manté a ratlla i el venç en cada obra. El seu estil no es pot descriure seguint el fil d’unes èpoques amb tècniques, colors o temes característics, perquè tècniques, colors i temes s’entrecreuen al llarg dels anys, de manera que cada quadre és com un nou gir en el seu procés. Unes cares tan distintes com la de Llàtzer o la del Personatge II són pintades el mateix any 1969 i, per contra, Marge, del 1978 i Recer, del 1995 es diria que van ser compostes sota l’influx d’una inspiració semblant. Dins la seva “parcel·la” el nostre artista evoluciona en espiral, retornant amb una nova mirada allà on ja havia estat i, així, sense repetir-se, aconsegueix ser creatiu fins al final.

 

Avui, deu anys després de la seva mort, Pere Porquet, a més a més d’un gran pintor, ens sembla un visionari. En les seves obres s’hirevelen els homes i les dones del segle XXI. És que els artistes s’avancen als filòsofs i als sociòlegs, veuen el món que hi ha amagat més enllà de la calitja del temps present: la fràgil bellesa d’un paisatge amenaçat, l’esgotament de la Terra, l’estupor de la gent davant d’un món imprevist, l’anonimat que ens acompanya en l’opulència, totes les tensions d’aquest primer decenni del 2000 es troben ja en el Porquet dels anys seixanta. Les seves obres s’escapen de la circumstància que les pintà i, com passa amb les dels clàssics, aconsegueixen ser contemporànies del futur.

 

Miquel Tresserras