L’EXPOSICIÓ “PERE PORQUET, OBRES 1959 - 1995" ESDEVENIMENT CULTURAL IMPORTANT

 
     
 

Del 24 de febrer fins el 31 de març al Museu Comarcal de Manresa, i del 3 al 28 d’abril a la Casa del Portal del Pardo al Vendrell, es podrà visitar aquesta important mostra de caire antològic. Presentada acuradament, i amb tota l’estimació del món, per l’equip de l’esmentat Museu sota la batuta de l’ Enric Casas, en Josep Morral i en Francesc Vilà. L’obra d’en Pere Porquet, amb una representació qualitativa de tots els procediments que ha anat conreant al llarg de més de trenta-cinc anys, està agrupada per temes, dins dels quals hi ha treballs realitzats en diferents èpoques. Trobem molt encertats els títols que emmarquen l’agrupament d’aquestes temàtiques, ja que per si sols il·luminen el sentit i possibiliten el camí vers la comprensió de l’obra en qüestió: inicis, consolidació, espais íntims, plenitud del paisatge, matèria vivent, encís del paisatge, figures... També cal destacar el treball fet en el catàleg i els substanciosos i significatius escrits que l’acompanyen: “Pere Porquet esbós de retrat d’un artista creador” escrit per en Lluís Calderer i “Pere Porquet una trajectòria insubornable” signat per l’Enric Casas.

Subratllaríem intensament que ens congratulem en gran manera amb aquest important esdeveniment cultural. En primer lloc perquè ens uneix de molt temps amb Pere Porquet una bona amistat i hem sigut, i som testimonis vius i privilegiats del procés de creació i de la història de gairebé tota la seva obra. Hem vist, doncs, de molt a prop com l’artista creava seriosament, lentament i calladament belles essències i harmonies plàstiques; i com de retruc l’artista es recreava a si mateix en una vida senzilla plena d’humanitat responsable i d’inquietud oberta i tolerant. Recordem sobretot els anys finals dels cinquanta i els inicis de la dècada dels seixanta com els del començament de la nostra llarga i intensa relació. En aquells anys, en Pere formava part del grup de pintors “Llum i color”; d’entre els quals ja destacava per unes diferències radicals, ja que la majoria empraven els colors estridents i intensos, “pebrots i tomàquets”, i ell ja era dels que intentaven harmonitzar,posant sordina i ordre a aquell estil més salvatge. Aleshores treballàvem conjuntament i molt activament al Cercle Artístic de Manresa i, tot sovint, amb els amics Manel Marzo i Josep Soler ens deixàvem caure expectants pel seu petit estudi i en Pere Porquet ens mostrava amb timidesa algunes de les seves primeres obres “diferents”, que feia paral·lelament a altres obres més “normals”, davant les quals nosaltres ens quedàvem admirats i bocabadats per la seva harmonia, expressivitat, originalitat i coherència.

També estem contents perquè entre tants saberuts que estan satisfets amb les poques coses que saben, o que presumeixen saber molt d’allò que en realitat no en tenen ni la més petita idea; i entre tants a qui només preocupa comerciar amb el seu “art”; i entre molts d’altres que posen com a fi principal de la seva vida artística la caça de guardons i l’inflar els seus vanitosos currículums; avui es ret un merescut homenatge a un home que pinta perquè ho sent, perquè té coses a dir i perquè ho necessita vitalment; i que, per sobre de tot, segueix i seguirà treballant amb la mateixa humilitat i il·lusió d’un aprenent, sense l’estímul dels honors i dels incentius econòmics.

I ens omple de joia perquè entre l’estridència i la promoció d’un tipus de “cultures” que avui preval per davant de tot, i dels desànims generals de que no hi ha una cultura veritable, l’exposició d’en Pere Porquet és una prova evident que hi ha una cultura en majúscules de sotabosc, que existeix i que viu i que es fa en el silenci, per sota de tot i contra tot; i que és molt sa i molt bo que es reconegui i surti a la llum de tant en tant. Aquest esdeveniment, doncs, és com una petita llum que s’afegeix a una processó que il·lumina un camí esperançador que, ben segur, ens ha de portar a bon lloc.

Malauradament, són molts els que tenen una retòrica plàstica respectable, tanmateix les seves obres no ens diuen res; la seva mediocritat de continguts i la seva fredor ens deixa absolutament indiferents. L’ofici és un mitjà per a comunicar-se, ens diu a viva veu l’obra d’en Pere Porquet. I per aquest contrast positiu seguim afirmant que creiem en aquest esdeveniment plàstic com un fet molt important. Perquè ens ve a demostrar que no només hi ha una sola manera de saber fer dibuix, gravat i pintura; ja que l’ofici també és creació i una recerca molt personal. Cadascú ha de treballar les seves eines per acomplir la finalitat plàstica que es va proposant; i per expressar i dir allò que li va marcant la seva ment, el seu cor i el seu esperit. Per això l’obra d’en Pere té tanta humanitat i ens fa pregona companyia. La seva muller, que coneix i detecta com ningú el sentit i el dring de l’obra del seu marit, sovint diu que “hi ha músics” que toquen a l’interior dels seus bons quadres, dels seus bons dibuixos o dels seus bons gravats. Així, al llarg del temps, ell ha cercat, ha reconquerit un llenguatge que parla des del seu interior. No són, doncs, només els seus ulls petits que miren la realitat i l’escruten, ni les seves mans les úniques que aguanten els estris que ens expliquen coses plàsticament; sinó que és el seu cor el que sent i parla; és la seva ment la que furga en la realitat i en les idees i que, després de moltes hores quietes retenint i rumiant silenciosament, ho tramet a la tela, a la fusta o al paper. Perquè entendre una cosa et demanarà sempre algun esforç personal i interior, ens segueix dient en Pere Porquet amb la seva obra i amb els seus mitjans plàstics. Ja que tot el seu ofici après, tots els mitjans i els estris que empra, són com les eines i els elements que necessita un jardiner per cultivar el seu jardí: la fi principal és que brillin les fulles i que parlin els colors dels fruits i de les flors. L’escalf del sol i el misteri dels bells follets del creixement i de la inspiració han fet la resta.

L’obra i el treball constant del protagonista d’aquesta antologia ens fa pensar en les belles i enigmàtiques creacions que la natura ha aconseguit pel senzill mètode de la paciència i de la constància. Recordem només l’exemple de les estalagmites creades per unes simples gotes que cauen de la volta. Però també, l’assoliment del cos més substancial de la seva obra ens porta a pensar en un reguitzell d’exemples en que el dolor hi és present com a sinònim d’estètica i de vida; per exemple, tal com conformen les ostres les seves perles o el mateix procés de l’embaràs d’una mare o el moment del part d’un fill. Però sobretot lloem en gran manera la celebració d’aquesta mostra, perquè en Pere Porquetpugui, una vegada més, compartir amb tots nosaltres els fruits saborosos d’aquest treball pacient. Perquè, i voldríem emprar uns mots del científic noruec Henrik Steffens, en Pere Porquet “cansat dels eterns esforços per obrir-se camí a través de la matèria aspra, va triar un altre camí i va decidir abraçar l’infinit. Va entrar a dins d’ell mateix, i va crear un nou món”.

 
     
 

Josep Mª Massegú

El Pou de la gallina ??? Manresa, 1996