Text d’ Ernest Maruny al Pou de la Gallina del mes de febrer de 1997

 

 

Comiat d’en Pere Porquet
 

 

El pintor manresà Pere Porquet, membre del col·lectiu interdisciplinari Quaderns de Taller, i col·laborador com a tal d’El Pou, va morir el 23 de desembre pasta, i l’endemà se’n van celebrà els funerals a La Seu amb el suport i la companyia del grup a la família, que va demostrar un cop més la cohesió i l’amistat que els uneix. Durant la cerimònia, Manel Camp es va encarregar de l’acompanyament musical a l’orgue. Josep Padró va dirigir els cants del cor, a més d’ interpretar –abans de les pregàries llegides per Josep Mª Massegú- un solo de flauta, El caminant, del seu papi tríptic per a corda Contrallums al capvespre. Silenciosament, però amb força bategant, com en vida, l’obra de Pere Porquet també va estar present a l’acte amb un quadre situat al costat de l’altar. I la cerimònia es va cloure amb la lectura per part de Lluís Calderer d’un poema de Mossèn Josep Junyent, a qui d’ aquesta manera també es va volerfer present a la cerimònia. Però una de les peces centrals de tot plegat va ser el text d’ Ernest Maruny que oferim a continuació. Des de l’amistat. Com a homenatge
   
     
 

Algunes veritats, o cregudes com a tals, es marceixen tan bon punt superat el seu moment pregon, la connivència de la conjuntura que les enlaira. D’altres veritats, però amb el pas del temps, com sotmeses a poderosa llei, es fan cada cop més veritat, acreixent-se de si inexpugnables. Una d’ aquestes, apresa en els mil i un revolts de a joventut i desapresa sovint en les altres mil i una fragmentacions de la vida, és la radical inaccessibilitat, en darrer terme de la persona. De Mounier de Ievtuixenco, d’altra gent bona, vàrem aprendre que el fons i les paraules, el gest i el mot, amaguen tan com publiquen, velen tan com revelen, que la persona és una realitat esquiva al més acurat anàlisi, inabastable per la mes rica explicació, inexhaurible al més externs discurs: hi resten sempre impenetrables racons, estances clandestines, inconeguts espais sense dintell. La mateixa extrema servitud dels signes i els símbols, a voltes, quin turment!. El misteri i la contenció s’imposen com a raó davant la realitat d’una vida personal.

Si això és així sempre, en el cas de Pere Porquet la frugalitat del seu viure i de la seva comunicació íntima –repetidament deia que la seva veu era la seva pintura- ens hi obliga molt particularment. Però encara des del més subtil dels respectes, en la contemplació d’allò que constitueix la part visible de la vida d’en Pere, immediatament se’ns en destaquen, amb força de roure, quatre paraules: família, obra, amics, honestedat.

L’ última, travessant-ho tot. La seva no era pas l’honestedat del sistema. Tampoc la de l’antisistema, que totes dues justifiquen les pròpies trampes, sovint d’una per excusa de l’altra. Tampoc no era una honestedat espontània, sinó molt més valuosa, una honestedat lliure, conscient, treballada i defensada i mantinguda amb fermesa tot al llarg de l’existència. En relació a la seva vida, la seva família la seva obra i els seus amics.

Se sap del Pere que vivia de l’ofici de pintor de parets. Però justament això que se sap, és el que no és veritat, Del seu ofici, en Pere omplia la cassola, i donava corda i camí als seus fills. Però viure, el que és en veritat viure, en Pere vivia de la seva obra i per la seva obra, de l’art i per l’art. El seu ofici li donà, volgudament, una altra coa: la incondicionalitat de la seva creació. L’obra, feta amb nocturnitat i premeditació, des d’una independència artística absoluta, poblada únicament de la seva sensibilitat, li deu al Pere una sobèrbia generositat d’amplituds marines. Crítics d’art i gent de cultura podran, ara que ja queda definitivament tancada, situar-la, definir-la, judicar-la. Als seus amics ens correspon de dir que és l’obra d’ un home que estimava. Amb un amor vital, la terra, amb un amor terral, la vida.És el resultat d’una arrelada mirada humana que demana als qui la miren un mirar humà també arrelat. Als qui noel van conèixer, la seva obra, retornant-li gratituds, els ho ha de testimoniar. Els qui el vam conèixer, a més, ens duràper sempre el record i l’enyor.

L’enyor d’un amic, Rebel contradicció de les relacions humanes inhabitables-i la seva desolació lunar i el seu ofec de runa, i les inclemències de l’esbarzer-l’amistat d’en Pere!. Senzilla i còncava com un recer de vall secreta, lleu i noble, com insinuació de romaní a llom d’onada de vent del nord: fonda i callada, com ho són els moviments quasi imperceptibles de l’endinsament del cor; l’amistat d’en Pere.

Per això, dons, adéu amic. Adéu des del triple orgull la teva amistat, la teva vida i la teva obra. O millor encara, a reveure. A reveure en el lloc sense límits, sense signes ni símbols necessaris, de la pintura total, de l’amistat total.

Els àngels de Déu t’acompanyin ara, Pere, per tots els paisatges de la meravella.