LLEGIR EL PAISATGE DEL BAGES

 
     
 

Una vegada l’amic pintor Josep Maria Massegú feu un retrat de la que avui és la seva dona, la Sunsi Blanch. Llavors encara festejaven. Jo la coneixia prou, la Sunsi. I el retrat em va xocar. D’entrada contradeia la visió que jo en tenia. I bé: A partir d’aquell moment el retrat se’m va imposar, i sempre he vist la Sunsi d’una manera corregida, enriquida, per aquell retrat. Sobretot el ulls.

Una cosa no dissemblant podria dir que m’ha passat amb el paisatge del Bages, i amb la pintura de Pere Porquet.

El Bages no té una bellesa cridanera. Cal habituar-hi l’ull i la sensibilitat. A poc a poc s’acaba estimant-lo. Jo vaig començar a descobrir-lo, Balconada enllà, cap a Bufalvent o, sobre la Guia, cap a la Torre Sabnta Catarina, o a Collbaix o les Brucardes: Els trencats, els desnivells, les llenques de terres retallades de llenques de pedres, una vegetació rala –fuixardes i bufalagues a la primavera, i virgaurees a la tardor-, alguna soca d’olivera, uns pins halepo dalt d’un serrat. Al fons, opac o de vidre, el Montserrat d’una línia tant pura.

Quan jo vaig arribar a M;anresa- parlo de vint anys enrera -, no sé per quin atzar, els pintors manresans explotaven els complementaris verds i vermells. Tant, que cada exposició solia ser una amanida de pebrots i tomàquets. Tot plegat, no gaire apte per ajudar a descobrir el Bages. En canvi, de seguida em fascinà la pintura d’en Pere Porquet. En ceres i olis, prenia un conjunt de desnivells amb unes quantes roques, uns pocs arbres i unes poques herbes i ho reduïa tot a un arabesc gairebé abstracte. Ho treia del color local i ho transportava a escales de colors tènues, amb una clara predilecció per uns roses i moradencs de sorra assolellada. Una exposició a la Syra de Barcelona, la tardor del 70 culminà aquest moment, alhora uqe obtenia també uns moments altíssims en figura. Recordo una vella negra amb una flor contra una obertura i sobretot el quadre que titulà “Llàtzer” inspirant-se en un poema de Carles Riba a l’Esbós de Tres Oratoris.

La fase següent intensificà el color i enriquí les ceres de retop els olis, amb una elaboració de gran cuina. Els seus quadres són geologia, una poca vegetació, a voltes magnífica, i una gran, enorme recreació d’estil. Ha afermat un estil inconfusible. Aquesta nova fase culmina cap al 79-80 i explota soques, terres remogudes de cap al Pla de Cal Gravat, els encontorns de la riera del Cornet. Recordo uns arbres secs sobreposats a un esquema que d’esquerra a dreta i de baix a dalt passa d’uns morats enriquits cap a grocs, cap a verds i cap a un cel lila. O un quadre de cap amunt de la riera de Cornet amb unes roques elaboradíssimes de primer terme, darrera de les quals surten els pins que neixen en un trencat més baix, i que s’obren a uns trencats de primer terme.

Té un sentit de la composició que no li falla mai. Sal sempre on cal col·locar un element de compensació. Alguna vegada aquest elements de compensació s’autodelata: aliquando bonus dormitat Homerus.

ÉS clar que això, només unsabem els amics, aquells als qui ens permet entrar a la cuina. Ja que té prou sentit crític per a no treure-ho mai a taula.

Tot això ho tinc fresc, perquè dissabte passat ens convidà a sopar a tot un grup d’amics, aquesta vegada en un faust familiar: els vint-i-cinc anys de matrimoni. HI hagué versos de broma i seriosos, una vetllada molt agradable i, sobretot, es vegé obra. En Pere en diu “ensenyar les vergonyes”.

Però, el que ensenya, és que treballa com una formiga, incansablement, i que així que té culminada una etapa, ell, home d’estil i no pas de manera, ja la deixa enrera i s’arrisca a emprendre camins nous, i fer-se aprenent altra vegada. I això, bé es mereix una felicitació pública, tan com a ell i a Maria Rosa, l’oferirem roses en privat.

El cert és que, en deambular pel Bages, badant, aquesta feina que Josep Pla ha fet tant important, un hom es troba acaronant les pedres, resseguint amorosament els desnivells, gaudint un floc de fenassar, amb una “cultura”, de la qual l’obra pictòrica d’en Pere Porquet no podria ser-ne absent.

 
     
 

Regió 7 1982 - Llegir Costa

LLEGIR EL PAISATGE DEL BAGES

Josep Junyent