Un artista manresà fortament arrelat al paisatge del Bages

Pere Porquet, un home d’un treball silenciós.

 
     
   

El pintor manresà, Pere Porquet, és noticia aquests dies ja que es pot veure la seva feina, en una antològica en una de les sales d’exposició de Manresa. Entre seixanta i setanta quadres, olis i ceres, componen el document visual d’un treball constant i silenciós. Com a introducció a l’exposició, per situar més a l’espectador davant de l’artista i de l’obra, Regió 7 ha mantingut una conversa pensant més en l’home que no pas en la pintura.

   
     
 

Parlar amb en Pere Porquet no és pas difícil, és una persona franca, que enraona sense embuts. El sedueix és el paisatge del Bages, encara que una bona temporada va pintar entremig dels camps de Sant Julià de Cerdanyola. També ha fet pintura simbòlica, per dir-ho d’alguna manera, però quan he tingut problemes he necessitat fer una pintura més lírica, potser és una llei de la compensació.

L’autor i l’obra

Sempre em penso que no se fer una cosa, sempre m’ha resultat un esforç pintar. No es pot prescindir de l’obra ni de l’home, van lligats; segonsquin tipus de pintura sí que es pot deslligar. Tot art que és humanitzat va junt amb l’home. No combrego gaire en el que no sigui i a més no ho concebeixo a l’inrevés. A mi no m’interessa l’abstracció en si. L’abstracció ens ha ajudat a trencar motlles. Voldria treure’n d’ella una elements, com estimar la matèria, i fer-ho servir com a mitjà, no com a fi. No he tingut un aprenentatge clar, un mestratge. Sí que hi ha hagut homes, altra gent que m’ha influenciat, que m’ha enriquit. Mestratge de persones que he conviscut amb elles. Qui em va marcar en una determinada època va ser en Ramón Llobet. Per exemple he trobat un nterés en les soques d’arbres, coneixent a Mercader, però hi dono la meva versió. Aquests elements són importants en el món de la pintura erquè t’enriqueixen. Una obra ha se sugerir. El que m’agradaria fer, saber, és que tothom pogués donar-hi la seva versió. No una cosa tancada.

El paisatge i el color

Durant una època vaig tenir un concepte molt sord del paisatge. Per parlar del paisatge del Bages podria comparar-ho amb el paisatge de Tarragona i el cas d’en Mercader, ell ha donat una visió, un valor a aquell paisatge. Crec que el paisatge del Bages és impressionant i que no hem sabut apreciar-lo. Àrid però estimable, que passa desapercebut, és fotut això. Amb tot tracto d’estilitzar-lo, de no acabar de definir-lo, les formes són inconcretes. M’agraden els temes senzills, quan faig un tema el treballo perquè em diu alguna cosa, tracto de fer-me’l i donar-hi la meva versió. Al marge de l’estat d’ànim hi ha uns temes que et defineixen més, això també és perillós perquè pots tancar-te en un cercle viciós i resoldre’ls amb una certa facilitat. Cada vegada, però l’espai és més tancat. Plàsticament ja estic definit, encara que l’home que ja s’ha concretat pot evolucionar dintre de la seva parcel·la. No hi faig figures, en els paisatges, perquè em semblaria que hi fes un pessebre. No hi veig que hi entri la figura en aquest tipus de pintura meu.

Els clors sovint són endolcits, lil.losos, grisos i junt els amoratats es veuen a totes les meves èpoques, a mi sempre m’han dit molt, encara que en els de les darreres ceres són més austers.

Les ceres, el gravat

Porquet traballa preferentment la cera, per la que sembla tenir-hi una certa facilitat, i des de fa tres anys que ha fet alguns gravats. De les crees en sobresurt la manera de tractar-les.

Tinc més facilitat amb la cera, però l’oli m’interessa. Els materials han de servir de mitjà ténen una importància relativa. Per treballar la cera agafo la barra i l’aplico directament. N’hi ha que l’escalfen o la dissolen, jo no, sempre la treballo directe. El gravat és una faceta més, una possibilitat d’ampliar coneixements.

L’estudi i el pintor

Quan a après prou apunts, quan està emborratxat pel tema, continua treballant-lo a l’estudi. Allà l’acaba.

Veig positiu venir a l’estudi i treballar-lo perquè hi ha un moment que el tema em desborda i en tinc necessitat. És quan sóc més jo perquè no tinc res que em distregui, tinc més llibertat. Vinc aquí i faig el que puc. Per molt que em sedueixi em sento impotent davant de la pintura.

 
 
Juli Grandia, Regió 7. Manresa, 8.5.1979