Presentació exposició al Vendrell, 3 abril del 1996

 
     
 

És clar que no fa bandera de l’abstracció. No obstant això, sap i sent que quedar-se a mig camí entre allò que és tacte i allò que és vista em farà descobrir un sentiment d’intimitat assequible i serena. I n’obre, d’una manera ben planera, la porta per a nosaltres. Pel escoltar, a més de veure, la seva també confessió pública d’home-artista; ha muntat untaller on confecciona no pas “prêt à porter” sinó vestidures originals per organitzar uns magnífica processó on hi descobrim la desfilada extraordinàriament rica de jocs de llum i color del drama suportable i de la passió continguda, on sovint, ens sembla que hi trauen el cap VanGogh, Anglada Camarasa, Ponç i Nolde i l’expressionisme i el cubisme i un cert surrealisme.

En Pere Porquet és fill i hereu d’una tradició artística mediterrània que el cor de Catalunya, que és Manresa, li ha fet aprofundir.

Les arrels de la terra ferma li han donat aquesta tossuderia noble de creure en l’art com una finalitat que comunica sensibilitat, tot desvetllant-nos, i és capaç de conduir-nos, desperts, cap al lloc on poder aconseguir una espurna de felicitat.

Perquè intentar de formar part o passejar-se pels seus paisatges, sentir les històries dels seus personatges, tocar imaginàriament les seves estructures no és un goig de poc preu ni una emoció passatgera.

Seure en un seient de jonc al seu jardí, el que crea en Pere Porquet amb la seva obra, és, també, sentir la melangia i el gust dels homes i les dones civilitzats que han configurat la nostra societat catalana.

Perquè el color de la matèria en l’art de Pere Porquet té un valor intel·lectual i sensorial alhora, és la carn i la sang de la natura que fa funcionar la ment cap al regne de la contemplació.

Perquè, escolteu-me, a mi m’agrada molt!

Com us deia en començar, aquesta és una confessió pública. Totes les confessions són en certa manera una exposició de les pròpies febleses.

Pecar, és segons el diccionari, ser excessiu en algun concepte.

Ara bé abans que m’exigiu davant de la meva confessió, un arrepentiment i un propòsit d’esmena i de posar-me una penitenciaper donar-me l’absolució us dic:

No tinc propòsit d’esmenar-me, ni ganes d’arrepentir-me i, per tant, no vull l’absolució.

Ben al contrari, per entendre i compartir la meva feblesa us invito a contemplar aquesta exposició antològica.

Estic segur que us adonareu immediatament que el meu pretès excés, el meu diguem-ne pecat, - l’entusiasme per l’home i la seva obra-són justificats i us deixareu temptar i arrossegar com jo mateix.

I si no, després parlem-ne.

I si sí, si us sembla, també.

Moltes gràcies

 
     

Joan Descals