Pere Porquet, una trajectòria insubornable
 
     
 

Tenir l' oportunitat de contemplar trenta anys complerts de la vida creativa d' una persona, ens dona uns perspectiva que en facilita la comprensió i ens permet valorar-ne la seva verdadera dimensió. Pere Porquet és un dels pintors més destacables del nostre país, amb unaobra d' originalitat i qualitats indiscutibles. És una obraabsolutament entroncada en la seva, la nostra, època, però, com la d' altres artistes del nostre país amb una originalitat que fa difícil poder-la relacionar amb els moviments artístics reconeguts. L art català d' aquest segle destaca per la seva diversitat i podem parlar més de pintors que d' escoles. Però el món de l' art del segle XX ha sigut sovint massa simplista en voler-ho esquematitzar i classificar tot en les graelles, massa estretes, dels -ísmes. L' obra de Porquet l' haurem d' entendre des d' una perspectiva més individual i universal al' hora .

Els anys de formació

Pere Porquet i Mora, va néixer a Lleida a l'any 1928. Durant l' adolescència, l' època en la que es formen les personalitats, la seva famíliavivia una postguerra particularmenttràgica. Ell tenia onze anys quan, a l'any 1939, el seu pare era depurat pel seu passat republicà i perdia la feina de funcionari. Dos anys més tard el seu pare moria d' accident laboral en la construcció. Llavors, Porquet deixava els seus estudis i es posava a treballar de pintor comercial.

Se li va desvetllarun interès per tot el que envoltava el món de l'art, A l' any 1944 va crear juntament amb un grup de joves l' anomenat Grup de Lleida. Un cenacle d' amics en el que assiduament hi confluïen pintors com Ramon Fontova, amic i soci de Porquet; Crous, que a més de pintor era amant de la música i a través d' ell van descobrir la música de Gershwin. Abaurrea,filòsof i escriptor d' origen basc en va ser un altre dels integrants, amb ell van conèixer la filosofia de Nietzsche, la literatura de Dostojievsky, de Pla...Altres hi tenien una presència més espaiada, sovint també hi anava Josep Vensench, pintor de més edat i que va exercir una mena de mestratge.

Als inicis de l' any 1947 Porquet va ser un dels socis fundadors de Escola de Belles Arts de Lleida. Allà va rebre classes de Leandre Cristòfol, el qual encara que en els anys trenta havia participat en les exposicions surrealistes en aquells anys foscos era professor acadèmic a l' Escola de Belles Arts.

Al desembre d' aquell mateix any Pere Porquet es traslladava a viure a Manresa. Ell i la seva germana acompanyaven a la seva mare que s'hi va casar en segones núpcies. Així es tallava aquest període de formació i enriquiment personal i artístic. S' iniciaven uns anys difícils a nivell humà i Porquet deixava de pintar.

Als anys cinquanta entra en contacte amb gent del Cercle Artístic, quan n' era president Jesús Borras. També llavors coneix a Mª Rosa Prat, amb qui es va casar l' any 1957, pocs anys després naixien el seu fill i filla grans . La seva muller ha sigut, en certa manera, la motivant que en Pere Porquet tornés a pintar i s' integrés a Manresa. S' iniciava una època plàcida i una trajectòria ininterrompuda de conreu de la pintura.

Va formar part durant els anys cinquantadel grup LLum i Color, juntament ambel Drs.Blasco iAntoni Marc i també Peiró,Planell,Puig-Faura, Sallent i Sivillà. Dins del grup uns conreaven un paisatgisme de tall impressionista, i altres més fauvista, amb un gust pel fort contrast cromàtic de vermells i verds. A l' any 1961 feien una exposició a la Sala Ciutat de Manresa, la primera exposició en que participava Pere Porquet.

1964-1971, la consolidació del llenguatge pictòric

A l'any 1964, descobrim ja un Porquet nou, que es desmarca de la manera de pintar dels del grup Llum i Color, un Porquet que busca i troba un estil propi. Durantaquests anys es defineixen els grans temes que seran una constant en la seva obra: El paisatge, la figura i els ambients intimistes. Unes temàtiques que tracta d'una manera ben diferenciada però que resten unides pel tractament de la matèria pictòrica i una espiritualitat latent.

Només des del treball continuat i inquiet es pot entendre una evolució tant radical, rica i variada en un període de temps relativament curt. Porquet ha fet sempre un treball solitari i silenciós, sense fer soroll, evitant qualsevol estridència, i concessions a la galeria. A Porquet li agrada recordar a Picasso quan deia que no sabia si existia o no la inspiració, però en tot cas si li venia més valia que el trobés treballant. Ha seguit allò que en aquest anys li havia aconsellat el seu amic Ramón Llovet quan li deia "les coses s' han de vetllar i no s' han de forçar i al cap d'un temps ja en veuràs els resultats".Aquest vetlla continuada li ha donat uns resultats prou evidents al llarg de tota la seva trajectòria.

A l' any 1963 s' inicia a Manresa el grup Art Viu interessat en tot el que es referia ala renovació del món de l'art. Porquet no en va formar part mai, però durant aquells anys va fer una bona amistat amb pintors joves integrants d' Art Viu, com ara Josep Mª Massegú, Marzo Mart i Soler Montferrer. A través d' ells va entrar en contacte amb gent del món de les lletres i la cultura com Mn. Junyent i Lluís Calderer. Entre ells es forja una verdadera amistat, que ha perdurat, i que a més n' ha facilitat la seva obertura cap a l'exterior. Aquest aspecte és important per un Porquet amant del silenci i que ha evitat sempre qualsevol estridència cara a la galeria.A través de Marzo Mart,Porquet realitza, a l' any 1969, la primera exposició en solitari a la Galeria Syra de Barcelona regentada per Montserrat Isern. Aquesta és una fita que va permetre que la seva obra, des de 1964 ja guardonada en diferents Salons, accedís a un públic més ampli.

Els cinc anys que van del 1964 al 1969, són d' una gran intensitat i s' hi revela una inquietud desfermada, d 'un gran caràcter i qualitat, que culmina amb un dels anys més rics de la seva obra: l' any 1969, un any en el que, amb tota propietat, podem parlar de l' existència d' un estil Porquet, un estil que amb els anys ha anat evolucionant però que des de llavors manté unes constants que l' identifiquen.

En aquests fèrtils anys s' inicien diferents línies de recerca plàstica. Unes amb una continuïtat i altres que quedaran com a intents per arribar a un llenguatge propi.

Les natures mortes ,fetes en bona part d' elements fabricats per l'home, i els paisatge urbans, van sofrir durant aquests anys un procés de simplificació de formes. D' unes primeres obres en les que els contorns dels elements estan perfilats amb un traç esginzat i irregular, passa a una concepció feta de volums sòlids que s' aniran transformant en masses de pintura que conformen un espai geometritzat. En aquest procés de depuració i síntesi arriba a uns paisatges urbans de factura cubisme minimalista. Aquesta via reduccionista i despullada, feta de formes geomètriques pures i textures planes no ha tingut continuïtat en la seva obra a excepció feta de la manera de tractar els elements arquitectònics ja sigui en les pintures o en el gravats.

Una certa geometrització de les superfícies també es troba en el paisatges d' aquesta època, però de manera progressiva les línies rectes i les superfícies planes es van transformant en formes corbes i arabescs augmentant també amb el temps la riquesa cromàtica. Aquesta evolució la podem veure en l' exposició des del Paisatge del Bages (n.cat...) fet a l' any 1964, en la que ja s' insinua una de les seves constants, el caràcter vibrant dels seus paisatges naturals, amb unes formes vegetals contorsionades i plenes d' expressivitat. En el Paisatge amb horts (n.cat...) del 1966, observemque la geometrització guanya terreny, però al mateix temps els arbres apareixen com unes formes ingènues, fins i tot naïf, però dotades d' una vida pròpia que transcendeix el món vegetal,com si amaguessin una verdadera ànima. D' aquesta manera es marquen dues realitat ben diferenciades, el paisatge fred i geomètric construït per l' home i el paisatge natural dotat d' una vida plena.

Poc temps després a l' any 1969, i sobretot en els anys posteriors, en els paisatges ha desaparegut qualsevol forma de geometrització rectilínia i tot es converteix en una simfonia de geologies ondulades i formes vegetals vibrants. Han desaparegut definitivament les grans masses fetes amb espatulades de colors uniformes i ara la matèria pictòrica és cada egada més rica en formes, textures i colors. En aquests anyscomença a treballar amb les ceres que l' ajuden a avançar en aquesta direcció.

En els paisatges de Porquet, com ja havia destacat Cirici Pellicer, s'hiintueix el referent de l' obra de Joaquim Mir. En ell també la natura es desferma en un espurnejar de color convulsionat, però els paisatges de Porquet es desenvolupen amb una gama cromàtica i un traç prou diferenciats, i sempre deixen de banda la grandiositat romàntica de Mir. Els paisatges de Porquet desvetllen la grandesa del més humil: L' aridesa del paisatge del Bages i l' aspror del paisatge del Berguedà, pintat durant els seus estiueig a Sant Julià de Cerdanyola, són les seves temàtiques continuades, repetides i sempre diferents on s' hi sublimen uns elements vegetals contorsionats, senzills.

Porquet no deixa mai el contacte amb la realitat, fins i tot quan ha vorejat l' abstracció, ha mantingut un referent amb la realitat. Ell mateix explicava en una entrevista feta per Juli Grandia "A mi no m' interessa l' abstracció en si. L' abstracció ens ha ajudat a trencar motlles. Voldria treure'n d' ella uns elements com estimar la matèria, i fer-ho servir com a mitjà i no com a fi".

Però la seva visió dels paisatges és ben singular i personal. Arnau Puig en el catàleg de la primera exposició de Porquet a la Syra abordava la temàtica i deia "Porquet necessita, per crear, de l'objectivitat del món concret i no necessita de sotmetre-s'hi per plasmar-ne la pròpia visió. ... La pintura de Porquet és un cas ben clar de relació dialèctica- dialèctica artística ben entès-, entre l' art i la realitat".

Dèiem, que la localització dels paisatges de Pere Porquet en concentra sobretot en els paisatges del Bagesi també del Berguedà. Es tracta sempre d' entorns molt propers i viscuts, i amb comptades ocasions s' allunya d' aquella geografia reduïda i personal. Els seus paisatges íntims, són l' expressió més accentuada del gaudi de la quotidianitat viscuda als seus pati i estudi. Grans creadors han tractat aquesta temàtica que explica el seu món íntim, em plau aquí recordar els jardins de Giverny de Monet, o les habitacions de Van Gogh i Matisse, o les fotografies d'Otho Lloyd. Porquet ha tractat aquesta temàtica de manera espaiada i repetida en olis, dibuixos, ceres i gravats de diferents èpoques. En ells apareixen uns elements mínims, extrets de la senzilla quotidianitat i quese’ns presenten sempre diferents, i ennoblits pel tractament plàstic que hi dona.

La figura ha sigut un altre del grans temes de Pere Porquet, una temàtica prou diferenciada dels seus paisatges,però en la que s'hi reconeixen uns lligams notables. La seva amistat i admiració vers Ramon Llovet traspua en la manera com tracta del personatges d' aquesta època. Són personatges isolats, allunyats de la presència de l' espectador . Les figures de Porquet no tenen un caràcter oníric i endolcit de Llovet, són unes figures expressionistes, tant en les formes com en el color. Un expressionisme dur,fet amb verdader esforç; però també un expressionisme contingut, no agressiu, que s' allunya del crit i de qualsevol extravagància. Són uns personatges abocats cap a l' interior, a voltes una mica enrarit i ofegat, i que reflecteixen amb contundència una intensa vida espiritual, gairebé mística. En els seus personatges, encara més que en els seus paisatges, el món realés un referentpresent, però molt llunyà.

La pintura Llatzer (nº cat...)és el punt culminant dels personatges d' aquesta època. S' expressa a través d' una simple, però rotunda composició ascendent on un cos ocre-mort, que ja només és matèria, s' allunya amb la mirada,quasi buida, cap al món transcendent on un arbre porquetà encerclat simbolitza el més enllà continguten la natura, la mateixa natura dels seus paisatges. Aquesta obra al mateix any 1969 va provocar el poema "Opus de Pere Porquet" de Josep Junyent recentment publicat en la seva Obra lírica i que comença amb el següent versos: "No l' heu vist mai la boca/ d' un mort podrit/obrir-se per somriure,/ àvida d' esperança? ...)

1973-1979l' esclat del paisatge

El 1972 ja havien nascut les seves tercera i quarta filla. Durant el 1973 reprèn una activitat creadora frenètica abocat en els seus paisatges, que es converteixen pràcticament amb un monotema. Els paisatges realitzats des de llavors fins al 1975 tenen una gran unitat, són uns paisatges nets, sense cap presència humana. La pintura de Porquet transforma el paisatge del Bages, aspre per naturalesa, en uns paisatges esclatants i amables que actuen com a bàlsam de les inquietuds interiors.

En aquests anys les ceres llueixen, pocs com ell han arribat a treure un profit cromàtic i plàstic tan reeixit amb aquesta tècnica tan antiga. També realitza olis sobre tela, d' una dicció i colors més continguts, però igualment rotunds. Obres com El Coll de la Trapa (n.cat...) demostren, a través d' una composició exquisida i unes pinzellades curtes, la capacitat expressiva del paisatges pintats per Porquet.

Tots els paisatgesi sobretot les ceres, són pura vibració, vibració cromàtica feta de múltiples taques de colors roses, morats i verds amb totes les seves games. Els petits traç es combinen per obtenir un efecte gairebé puntillista, però sense perdre mai l' espontaneïtat i força del gest. Arrel de la segona exposició a la Syra l' any 1973 Fernando Gutierrez escrivia a La Vanguardia: "La seva pintura és tota ella una exaltació del color a través de les pinzellades nervioses, plenes de força i fins i tot de desencadenada passió. Hi ha un entusiasme evident en aquesta manera de veure, sentir i interpretar el paisatge... Tot vibra en aquest expressionisme desbordant i roent, però sempre subjecte a l' equilibri de l' ordre lluminós... Pintura de dicció quasi dramàtica pel desig de arribar a un fons i sensual lirisme".

1978-1983geologies i soques

Porquet sempre ha tingut un alt nivell d' autoexigència i defuig l' activitat creadora quan li resulta massa fàcil. Esquiva les posicions còmodes i, alliberat de la tirania que imposa el mercat, ha volgut fer allò que li ha semblat que calia fer a cada moment. Evita el virtuosisme i l' excés de tècnica que el podria portar a l' amanerament. La seva obra no ha perdut mai el caràcter vital, que es trasllueix en la baralla constant amb la matèria pictòrica.

Joan Vilaró en un comentari sobre una exposició de la Galeria Xipell de l' any 1975 escrivia:" ...ha arribat a una gran plenitud en la que ha obtingut èxits molts importants...Es una afortunada qualitat la d'agradar a entesos i profans, i és que ningú ofereix resistència a la gràcia i a la simpatia tan naturals de la seva pintura".

Aquests amables i sempre grats elogis, no eren suficients per satisfer la intimitat de Pere Porquet,el qual no es conformava amb aquesta "plenitud". Cap al 1978 després d' haver aconseguitun verdader mestratge en el treball de les ceres de paisatges brillants i verds, Porquet cercava altres formes d' expresar-se. Apareix un trencament en la manera de tractar els paisatges, que canvia de forma notable: En els escassos olis,en les ceres o en els gravats, que en aquesta època sovintegen, s' eviten els espais amplis, per concentrar-se en fragments de paisatge que, per ell sols, ja contenen tot un microcosmos; la vibració cromàtica feta de petites taques evoluciona cap un traç més llarg i modulat que referma les formes ondulants i magmàtiques; la paleta de colors vira dels brillants colors verds i roses cap als blaus, liles i torrats. Com escrivia Josep Junyent al 1982 "Els seus quadres són geologia, una poca vegetació, a voltes magnífica, i una gran, enorme recreació d' estil".

Sorgeix una nova expressió del paisatge més íntima i fragmentada que s' expressa en les seves geologies transformades en pura matèria orgànica que voreja l' abstracció. Aquests paisatges sovint amaguen, com sorgits de l' inconscient , un inquietant reguitzell de monstres i personatges que es mimetitzen amb la matèria a voltes de manera evident com en ....... (n.cat...), a voltes de manera més subtil. És un joc d' ambigüitats que bascula entre la geologia orgànica i els éssers petrificats.

Aquesta mateixa sensibilitat també es manifesta en les seves soques: uns elements mutilats que estan a la frontera del món viu, i que alhora porten molts anys vivint. Una temàtica, que Porquet admira en el noucentista Jaume Mercader, i que ell transforma en soques humanitzades, recargolades i expressives, que voregen el món surreal.

1983-1996monstres i personatges / el paisatge altre vegada

L' any 1979 va ser un any cabdal en la trajectòria pública de Pere Porquet, va fer la darrera exposició a la Syra, abans del traspàs de Montserrat Isern; va realitzar una memorable exposició antològica d' olis i ceres a la malaguanyada sala de la Caixa de Barcelona de Manresa; poc després exposava per primera vegada els seus gravats a la Xipell. Aquesta intensa presència s'a paivaga lentament fins que, a partir de 1983,despréstancament de la Syra i de les seves noves obligacions laborals i familiars, fa que les seves les seves exposicions individuals es vagin espaiant molt. Aquest mateix any 1983 entra al col·lectiu artístic interdisciplinari Quaderns de Taller, del qual en forma part des de la seva fundació.

Aquesta presència pública ralentida ha coincidit amb nous plantejaments plàstics de Porquet.Altre vegada hem de parlar d' una autocrítica implacable envers la seva obra que li ha barrat el pas per continuar allò que li sortia amb massa facilitatforçant-lo cap la recerca de noves formes d' expressió. Aquesta vegada el resultat va ser més dràstic, calia una regeneració a fons.

A partir de 1987 s' inicia una època de recerca a través de noves tècniques i formes. S' obre l' experimentació amb pastel i tècniques mixtes sobre paper, més endavant sorgiran els monotips.Pràcticament desapareixen els paisatges de la seva obra, l' experimentació voreja més que mai l' abstracció, però retorna al món figuratiu, que no al real, a través de la representació de monstres i personatges.

Resulta interessant veure la gènesi d' aquests monstres i personatges. D'una banda hi ha una recuperació, potser inconscient,encara que amb un tractament prou divers, dels personatges i composicions dels anys 1969-71, algunes composicions d' aquesta època coincideixen amb els realitzats a Llatzer o a l' exposició podem veure ........(n.cat) de 1988 que podem comparar a nivell compositiu amb Kensington (n.cat) de 1969.

Altres d' aquests personatges semblen extrets de les seves obres dels anys 1978-83, dels quals ja hem comentat que quedaven com amagats dins dels seus paisatges. En certa manera, sembla com si aquells monstres latents quedessin, en aquestes obres posteriors,alliberats i posats amb descarada evidència.

Sorgeixen noves formes de composició amb grups nombrosos. Els rostres, com si fossin màscares, queden desfigurats, les fesomies es trenquen i apareix la caricatura i sobretot el grotesc. Uns, més primerencs, són uns personatges descarnats i sense rostre, altres són una monstres de l' esfera del fantàstic. Tots ells es mouen en un espai artificial.És una interpretació particular i híbrida entre l' expressionisme i el surrealisme: Un surrealisme càustic i colpidor queexorcitza i escarneix el món reala través d' uns "Nosferatu" particulars.

Sense renunciar a aquesta nova via dels personatges, durant el darrer any Porquet ha reprès el tema dels paisatges, ara realitzats amb pastel i monotips. Són uns paisatges absolutament nous, en els quals a través dels esfumats dels pastels i de les riques textures dels monotips, hi descobrim un nou lirisme, relaxat i gens nerviós,d' uns paisatges onírics. De nou reprèn les geologies i l' animisme dels elements vegetals, tan presents en tota la seva obra, però ara són uns elements ondulants eteris. La materialitat, altre temps tant present, ha deixat pas una nova matèria pictòrica més transparent que transporta cap a un món de paisatges fantàstics.

Només els grans artistes, amb una trajectòria insubornable, poden realitzar durant el seu recorregut vital i creatiuuna evolució amb tanta diversitat de formes expressives i rotunditat de canvis mantenintun estil propi ben consolidat. Com li deia en Ramon Llovet en una carta "Jo no sé com descriure la vostre feina, però d' ella s' en desprèn l' alenada de les coses que són de debò"

Enric Casas i Bardolet

Historiador de l’ Art